Aquest article tracta de la relació entre l’educació i les relacions productives del treball. Partint de la vella creença de que a més educació més treball i millor remuneració i per tant més creixement econòmic, els autors tracten de desgranar el perquè aquesta relació causa-efecte no és dóna en molts àmbits. Altres variables, subestimades per molts economistas, hi influeixen.
Des del anys 80 es va considerar que l’educació era la solució per pal.liar molts dels problemes econòmics i socials que existien, en relació a la productivitat, a les desigualtats, al creixement econòmic, la participació política, la disminució d’actituds i comportaments delictius, etc. En aquest sentit, els economistes partien de que amb una millor educació (augment de cursos, hores, etc.) i formació, més s’enriquiria un país i per tant calia invertir en capital humà.
Levin i Nelly però, a pesar de reconeixer que l’educació i la formació té molts avantatges i pot revertir en millors beneficis a nivell individual i col.lectiu, fan un anàlisi més extens i transversal tenint en compte altres variables. Calen unes estructures capaces de generar oportunitats, sinó es cau en un discurs buit de contingut, exagerant l’impacte de l’educació, i no contemplant aquelles dinàmiques socials, polítiques, econòmiques i de context que la fan realment eficaç.
En primer lloc, destaquen que no hi ha prou estudis que revelin que amb una millor educació hi haurà necessariament més productivitat. Ni les qualificacións acadèmiques són les que fan augmentar el creixement ecnòmic d’un país, ni l’augment d’hores i una formació planificada augmenta la retribució salarial dels treballadors. Nombrosos estudis han demostrat que existeix una dèbil relació entre ambdos factors i que altres variables com el gènere, l’experiència laboral, la raça, entorn familiar, habilitats socials i de treball (treball en equip, compromís, relacions interpersonals), etc, influeixen a l’hora de fer un anàlisi de quins són els criteris que els empresaris utilitzen a l’hora de fer la selecció de personal.
En aquest sentit, els autors, remarquen que molts cops s’ha sobreestimat el valor de l’educació i que tot i que en nombrosos estudis es veu una correlació entre resultats acadèmics i possibilitat d’incoporar-se als mercats laborals, mols cops aquesta no és determinant, donat que en la majoria de les empreses el nivell acadèmic pràcticament no es té en compte i parteix d’uns coneixements molt mínims i bàsics. El tema estaria en la separació entre aquelles persones que han accedit a l’educació i que tenen unes condicions de vida més o menys estables per a poder continuar amb els estudis, i aquell sector de la població, considerada de risc i que per diferents motius no poden seguir amb normalitat l’escolaritat obligatoria.
En segon lloc, sembla que la millora de la productivitat es deu a com les empreses gestionen els processos de producció. Sembla clar que com més flexibilitat i més participació hi ha dels treballadors en la cadena productiva, més augmenten els nivell de productivitat. El treball en equip, però també l’augment de la responsabilitat i el compromís entre treballadors per resoldre problemes personals i tècnics, ajuda en la millora de la qualitat i la productivitat, més enllà de les qualificacions acadèmiques de cada treballador en particular. (exemple de la NUMMI, empresa automobilística dels EEUU).
Així doncs, els autors remarquen l’ existència d’altres condicions o factors complentaris que ajuden a que l’educació proporcioni uns millors beneficis. Ells destaquen els següents:
- Noves invesions a nivell empresarial.
- Nous mètodes d’organització laboral. El treball en equip i la incorporació de mètodes participatius que permetin als treballadors a prendre decisons. Trencament de la relació tant jerarquitzada entre equip directiu i treballadors.
- Nou mètodes de gestió que donin suport a mesures de producció que fomentin la participació dels treballadors en relació a les àrees d’investigació, de formació, de desenvolupament de productes, de marketing, de producció i de financiació.
Finalment, els autors es proposen fer un anàlisi de quin és l’impacte educatiu en relació a altres aspectes no estrictament econòmics. A través de tres exemples, continuen promolgant l’existència d’altres factors/ condicionants a l’hora d’explicar el perquè un augment en educació i en qualficacions acadèmiques no millora aspectes lligats amb la pobresa, la participació, o les desigualtats socials, etc.
Analitzant en primer terme les prestacions socials, sembla que existeix una lògica de que a menys educació, més probabilitats d’estar a l’atur i per tant de poder optar a les prestacions socials. En aquest sentit, des de sempre s’ha fet una lectura negativa entorn a l’educació i per tant en comptes d’invertir en l’accés a l’educció tenint compte altres aspectes transversals (condicions d’accés a les prestacions, nivells salarials, probabilitats de trobar un treball, ajuts a les famílies amb fills i sota el llindar de la pobresa) sembla que surt més rendible mantenir aquesta dependencia respecte les prestacions, sense tenir en compte la importància d’educar i de formar a tota persona independenetment de les seves condicions de vida i personals (raça, gènere, etc.).
Per altra banda, Levin i Nelly es proposen analitzar els efectes de les inversions educatives en relació als ingressos, i conclueixen que al llarg dels anys no s’ha notat una relació causa efecte entre ambdues variables. El cost revetit en la formació no ha fet augmentar els ingressos d’aquells estudiants que es van aprofitar d’aquestes millores de política educativa.
Finalment i en relació a la participació política , els autors destaquen que no hi ha una relació entre nivell educatiu i comportament electoral. Altres factors com la importancia de la política en les seves vides, la necessitat d’exigir canvis consubstancials a nivell de millores socials, polítiques i econòmiques en moments concrets, són agunes de les varibles que a pesar de tenir molt de pes, molts cops no es tenen en compte.
A mode de conclusió, Levin i Nelly fan una crítica als discursos de molts economistes pel fet de basar-se en investigacions poc infundades i no aplicables en la realitat empírica. L’excés de confiança al ressaltar certs aspectes causals però sense una fonamentació pràctica, fa que moltes de les teories no tinguin un valor real i que es basin en prediccions, més que en investigacions multifactorials i eficients.
També la sobreestimació de l’educació però sense tenir en compte altres factors i condicionants externs fa que molts estudis es quedin pobres en contingut i siguin poc precisos a l’hora d’analitzar la realitat social. La incapacitat per ser realistes sobre quin paper té l’educació i quins canvis es precisen per maximitzar-ne els beneficis, és un dels buits que encara està per resoldre.
Pel que fa a la meva opinió estaria molt d’acord amb el que diuen Levin i Nelly en el sentit de que hi ha molts factors (no estrictament econòmics) que intervenen a l’hora de saber quina relació hi ha entre educació, productivitat i retribució salarial.
En contra del credencialisme de Kenneth Arrow que propugna que són les credencials acadèmiques el que compta a l’hora de trobar un bon treball, però també del radicalisme, al separar els treballs en funció de gent més qualificada i menys qualificada, estaria més a favor de Levin al relacionar escola i mercat laboral i al fer d’aquests dos factors un sol procés per a formar persones qualificades en relació a les exigències del mercat laboral, tenint en compte no només els continguts sinó també les habilitats laborals, personals i socials (foment de la capacitat del treball en equip, de resolució de conflictes, de prendre decisions, de valorar el clima laboral i les relacions interpersonals, etc,).
Des del anys 80 es va considerar que l’educació era la solució per pal.liar molts dels problemes econòmics i socials que existien, en relació a la productivitat, a les desigualtats, al creixement econòmic, la participació política, la disminució d’actituds i comportaments delictius, etc. En aquest sentit, els economistes partien de que amb una millor educació (augment de cursos, hores, etc.) i formació, més s’enriquiria un país i per tant calia invertir en capital humà.
Levin i Nelly però, a pesar de reconeixer que l’educació i la formació té molts avantatges i pot revertir en millors beneficis a nivell individual i col.lectiu, fan un anàlisi més extens i transversal tenint en compte altres variables. Calen unes estructures capaces de generar oportunitats, sinó es cau en un discurs buit de contingut, exagerant l’impacte de l’educació, i no contemplant aquelles dinàmiques socials, polítiques, econòmiques i de context que la fan realment eficaç.
En primer lloc, destaquen que no hi ha prou estudis que revelin que amb una millor educació hi haurà necessariament més productivitat. Ni les qualificacións acadèmiques són les que fan augmentar el creixement ecnòmic d’un país, ni l’augment d’hores i una formació planificada augmenta la retribució salarial dels treballadors. Nombrosos estudis han demostrat que existeix una dèbil relació entre ambdos factors i que altres variables com el gènere, l’experiència laboral, la raça, entorn familiar, habilitats socials i de treball (treball en equip, compromís, relacions interpersonals), etc, influeixen a l’hora de fer un anàlisi de quins són els criteris que els empresaris utilitzen a l’hora de fer la selecció de personal.
En aquest sentit, els autors, remarquen que molts cops s’ha sobreestimat el valor de l’educació i que tot i que en nombrosos estudis es veu una correlació entre resultats acadèmics i possibilitat d’incoporar-se als mercats laborals, mols cops aquesta no és determinant, donat que en la majoria de les empreses el nivell acadèmic pràcticament no es té en compte i parteix d’uns coneixements molt mínims i bàsics. El tema estaria en la separació entre aquelles persones que han accedit a l’educació i que tenen unes condicions de vida més o menys estables per a poder continuar amb els estudis, i aquell sector de la població, considerada de risc i que per diferents motius no poden seguir amb normalitat l’escolaritat obligatoria.
En segon lloc, sembla que la millora de la productivitat es deu a com les empreses gestionen els processos de producció. Sembla clar que com més flexibilitat i més participació hi ha dels treballadors en la cadena productiva, més augmenten els nivell de productivitat. El treball en equip, però també l’augment de la responsabilitat i el compromís entre treballadors per resoldre problemes personals i tècnics, ajuda en la millora de la qualitat i la productivitat, més enllà de les qualificacions acadèmiques de cada treballador en particular. (exemple de la NUMMI, empresa automobilística dels EEUU).
Així doncs, els autors remarquen l’ existència d’altres condicions o factors complentaris que ajuden a que l’educació proporcioni uns millors beneficis. Ells destaquen els següents:
- Noves invesions a nivell empresarial.
- Nous mètodes d’organització laboral. El treball en equip i la incorporació de mètodes participatius que permetin als treballadors a prendre decisons. Trencament de la relació tant jerarquitzada entre equip directiu i treballadors.
- Nou mètodes de gestió que donin suport a mesures de producció que fomentin la participació dels treballadors en relació a les àrees d’investigació, de formació, de desenvolupament de productes, de marketing, de producció i de financiació.
Finalment, els autors es proposen fer un anàlisi de quin és l’impacte educatiu en relació a altres aspectes no estrictament econòmics. A través de tres exemples, continuen promolgant l’existència d’altres factors/ condicionants a l’hora d’explicar el perquè un augment en educació i en qualficacions acadèmiques no millora aspectes lligats amb la pobresa, la participació, o les desigualtats socials, etc.
Analitzant en primer terme les prestacions socials, sembla que existeix una lògica de que a menys educació, més probabilitats d’estar a l’atur i per tant de poder optar a les prestacions socials. En aquest sentit, des de sempre s’ha fet una lectura negativa entorn a l’educació i per tant en comptes d’invertir en l’accés a l’educció tenint compte altres aspectes transversals (condicions d’accés a les prestacions, nivells salarials, probabilitats de trobar un treball, ajuts a les famílies amb fills i sota el llindar de la pobresa) sembla que surt més rendible mantenir aquesta dependencia respecte les prestacions, sense tenir en compte la importància d’educar i de formar a tota persona independenetment de les seves condicions de vida i personals (raça, gènere, etc.).
Per altra banda, Levin i Nelly es proposen analitzar els efectes de les inversions educatives en relació als ingressos, i conclueixen que al llarg dels anys no s’ha notat una relació causa efecte entre ambdues variables. El cost revetit en la formació no ha fet augmentar els ingressos d’aquells estudiants que es van aprofitar d’aquestes millores de política educativa.
Finalment i en relació a la participació política , els autors destaquen que no hi ha una relació entre nivell educatiu i comportament electoral. Altres factors com la importancia de la política en les seves vides, la necessitat d’exigir canvis consubstancials a nivell de millores socials, polítiques i econòmiques en moments concrets, són agunes de les varibles que a pesar de tenir molt de pes, molts cops no es tenen en compte.
A mode de conclusió, Levin i Nelly fan una crítica als discursos de molts economistes pel fet de basar-se en investigacions poc infundades i no aplicables en la realitat empírica. L’excés de confiança al ressaltar certs aspectes causals però sense una fonamentació pràctica, fa que moltes de les teories no tinguin un valor real i que es basin en prediccions, més que en investigacions multifactorials i eficients.
També la sobreestimació de l’educació però sense tenir en compte altres factors i condicionants externs fa que molts estudis es quedin pobres en contingut i siguin poc precisos a l’hora d’analitzar la realitat social. La incapacitat per ser realistes sobre quin paper té l’educació i quins canvis es precisen per maximitzar-ne els beneficis, és un dels buits que encara està per resoldre.
Pel que fa a la meva opinió estaria molt d’acord amb el que diuen Levin i Nelly en el sentit de que hi ha molts factors (no estrictament econòmics) que intervenen a l’hora de saber quina relació hi ha entre educació, productivitat i retribució salarial.
En contra del credencialisme de Kenneth Arrow que propugna que són les credencials acadèmiques el que compta a l’hora de trobar un bon treball, però també del radicalisme, al separar els treballs en funció de gent més qualificada i menys qualificada, estaria més a favor de Levin al relacionar escola i mercat laboral i al fer d’aquests dos factors un sol procés per a formar persones qualificades en relació a les exigències del mercat laboral, tenint en compte no només els continguts sinó també les habilitats laborals, personals i socials (foment de la capacitat del treball en equip, de resolució de conflictes, de prendre decisions, de valorar el clima laboral i les relacions interpersonals, etc,).
No hay comentarios:
Publicar un comentario