En relació a aquest article, Vicenç Navarro intenta aclarir i analitzar el perquè la reforma dels xecs escolars suecs no es pot aplicar sense tenir en compte la realitat social catalana, molt diferent de la Sueca, en relació al context d’aplicació.
Tenint en compte la realitat històrica de Suècia, cal dir que aquesta reforma de xec sorgeix en un moment de crisi econòmica, exactament a la dècada dels anys 80 i principis dels 90. La pujada de la desocupació i la interpretació de que la crisi era una conseqüència de la mala gestió dels pressupostos públics per part de l’Estat (considerat massa proteccionista), va fer que molts pensadors liberals volguessin reduir al màxim les despeses públiques i inclosos certs drets socials, reduint les contribucions a nivell estatal en matèria d’educació, però també en molts altres àmbits.
Vicenç Navarro, lluny d’aquesta interpretació feta per certs pensadors liberals intenta aclarir que l’inici d’aquesta reforma ha estat analitzada des d’una perspectiva poc realista sense tenir en compte altres factors i menyspreant certs aspectes prioritaris i molt significatius que conformen i donen identitat a la societat sueca des de fa molt de temps. En primer lloc remarca el gran desenvolupament de la societat civil, amb una vida associativa molt viva. En segon lloc, aclareix el perquè l’estat del benestar va estar i està tant estès i se li dóna tanta importància (moviment socialdemòcrata durant molt de temps). Segons ell, no creu que la causa de la crisi vingués per l’elevada despesa pública feta per l’estat, sinó que va tenir a veure amb altres causes exògenes. La disminució de les exportacions en molts països de la unió soviètica i l’efecte que va produir sobre la moneda sueca la pujada dels interessos dels diners alemanys, va afectar considerablement l’economia del país.
En aquest context de crisi, la davallada de la despesa pública per part de l’estat del benestar i la substitució del partit socialdemòcrata per una coalició de dretes, liderada pel Partit Liberal, va respondre a la crisi retallant la despesa pública sobretot en educació i descentralitzant la gestió financera del sistema educatiu públic. És en aquest context, doncs, quan apareixen els xecs escolars i no com a partides de diners cap a les famílies per escollir centres sinó descentralitzant la gestió pública a nivell monetari per part dels governs locals i municipals.
Una de les conseqüències, però, va venir donada pel fet que aquesta gestió dels diners no estava controlada i per tant, cada municipi podia escollir si revertia tots els diners a nivell educatiu o els destinava a altres prioritats del municipi. Una segona va ser que alguns centres podien escollir els alumnes segons alguns criteris (font de desigualtats), tot i que després es va abolir aquesta norma. A més, apareixien les escoles privades i cada família tenia el dret d’escollir quina escola volia pels seus fills. Lluny de la interpretació de certs dirigents de CIU d’aplicar aquests xecs familiars a la realitat catalana, Navarro aclareix que no són les famílies les que reben diners, sinó que són els ents institucionals locals el que reparteixen els diners a cada escola dins el sistema educatiu mixt, entre escoles públiques i privades.
És en aquest sentit, que Navarro intenta aclarir en primer lloc com s’ha fet una lectura errònia del que són els xecs escolars suecs (Ciu ho confon amb la reforma educativa de Suècia) i en segon lloc, com no és possible aplicar sense tenir en compte la trajectòria política, social i cultural d’un país, una mateixa reforma sense adaptar-ne els continguts en un context concret.
En relació a Suècia des de sempre han tingut una gran qualitat educativa en tots els nivells, molt més elevada comparant-la amb els graus més baixos de qualitat en altres països. A més, gairebé no hi ha variabilitat en relació a la qualitat de les escoles i es caracteritza per oferir una major igualtat d’oportunitats als seus alumnes, amb una gran mobilitat social.
Per contra, a Catalunya, partim d’una tradició educativa ben diferent. En primer lloc, la majoria d’escoles privades de Catalunya són escoles concertades amb el sector públic i per tant l’Estat hi intervé. Són escoles que escullen els seus alumnes i que per tant no tenen en compte ni el principi d’equitat ni el d’igualtat d’oportunitats. En segon lloc, no es pot comparar la despesa pública educativa a Catalunya i a Suècia, donat que en aquest últim, és molt més elevada i no crea dualitats a nivell d’escola publica i privada, generant desigualtats. Per contra a Catalunya, tot i la baixa despesa en educació, els pressupostos en relació a les escoles privades dupliquen els de Suècia. Si a Suècia la majoria de la societat (un 93%) confia en la qualitat de l’escola pública, a Catalunya només un 62%. En tercer lloc, així com a Suècia no existeix pràcticament variabilitat en relació a la qualitat educativa, a Catalunya sí, i està molt estesa, amb escoles d’elit per una banda, i escoles precàries per l’altra. Finalment, així com el sistema educatiu suec fomenta l’escola multiclasista, amb valors com la solidaritat, la cooperació, la pertinença, la igualtat, etc, a Catalunya ens trobem amb una realitat social molt diferent, amb escoles desiguals en funció de la classe social i els ingressos. Una vertadera escola que genera desigualtats i exclou a un nombre considerable de l’alumnat.
En conclusió m’agradaria dir que estic d’acord amb el que diu Navarro al tenir en compte el context sociopolític a l’hora d’aplicar qualsevol reforma educativa. Cal un anàlisi exhaustiu de quina ha sigut la trajectòria política i de prioritats a nivell d’educació. Quines han estat les polítiques educatives, quines reformes s’han promulgat i acceptat i quin ha estat el discurs ideològic, lligat a una certa concepció pedagògica, inherent a l’hora de promoure canvis a nivell educatiu.
Com diu P. Freire al seu llibre “Pedagogia del oprimido” cal intentar esbrinar quina és la lògica d’interessos que s’amaga darrera de la mentalitat dels més poderosos. Cal lluitar i tenir una mirada crítica entorn allò que ens volen fer creure i que es basa en un discurs discriminatori i desigual, carregat d’ideologia. Cal lluitar per fer una escola més lliure i que hi tingui cabuda tothom, basada en el diàleg, la cooperació, la solidaritat i el vincle afectiu entre tots els agents educatius. Cal trencar amb la lògica capitalista on des de l’escola es reprodueixen els valors que s’exigeixen en el mercat laboral (jerarquia, alienació, poca motivació alumnat i professorat, autoritat, obediència)
En relació als xecs escolars no hi estic massa d’acord. Pateixo de la idea de que l’Estat ha de poder establir uns mínims criteris en matèria educativa (semblant al que proposa Martin Carnoy al fer referència a la planificació estatal, i més específicament al “Capital Social Estatal”, és a dir, a la xarxa comunitària creada entorn l’afer educatiu). Criteris ètics, estructurals, cívics i socials. De garantir una escola de qualitat però respectant les decisions i l’autonomia de cada centre a l’hora de gestionar els pressupostos, d’establir mètodes pedagògics, de variar i modificar el currículum en funció de l’alumnat i del context, etc.
Cal que l’Estat pugui assumir la responsabilitat i el compromís de crear escoles lliures i amb certa autonomia, capaces d’educar al llarg de la vida i sobretot que es regeixin pels principis d’igualtat i d’equitat. No em sembla bé que es seleccioni a l’alumnat en funció de criteris, molts cops partint de característiques discriminatòries per classe social (lògica del model convergent amb les escoles concertades).
En aquest sentit, i en contra de les teories de Milton Friedman crec que més que utilitzar els xecs escolars, que generen desigualtats, s’haurien de crear serveis públics de qualitat. Tal i com proposa Martin Carnoy, els xecs polaritzen la societat i creen més desigualtats.
Si els xecs escolars han de servir perquè les famílies puguin escollir el centre on volen portar als seus fills d’una manera igualitària per a tothom, sense discriminacions, no em sembla malament. Si han de servir per reproduir el sistema de desigualtats socials, afavorint i beneficiant les famílies que tenen més recursos, crec que no és una reforma vàlida.
Tenint en compte la realitat històrica de Suècia, cal dir que aquesta reforma de xec sorgeix en un moment de crisi econòmica, exactament a la dècada dels anys 80 i principis dels 90. La pujada de la desocupació i la interpretació de que la crisi era una conseqüència de la mala gestió dels pressupostos públics per part de l’Estat (considerat massa proteccionista), va fer que molts pensadors liberals volguessin reduir al màxim les despeses públiques i inclosos certs drets socials, reduint les contribucions a nivell estatal en matèria d’educació, però també en molts altres àmbits.
Vicenç Navarro, lluny d’aquesta interpretació feta per certs pensadors liberals intenta aclarir que l’inici d’aquesta reforma ha estat analitzada des d’una perspectiva poc realista sense tenir en compte altres factors i menyspreant certs aspectes prioritaris i molt significatius que conformen i donen identitat a la societat sueca des de fa molt de temps. En primer lloc remarca el gran desenvolupament de la societat civil, amb una vida associativa molt viva. En segon lloc, aclareix el perquè l’estat del benestar va estar i està tant estès i se li dóna tanta importància (moviment socialdemòcrata durant molt de temps). Segons ell, no creu que la causa de la crisi vingués per l’elevada despesa pública feta per l’estat, sinó que va tenir a veure amb altres causes exògenes. La disminució de les exportacions en molts països de la unió soviètica i l’efecte que va produir sobre la moneda sueca la pujada dels interessos dels diners alemanys, va afectar considerablement l’economia del país.
En aquest context de crisi, la davallada de la despesa pública per part de l’estat del benestar i la substitució del partit socialdemòcrata per una coalició de dretes, liderada pel Partit Liberal, va respondre a la crisi retallant la despesa pública sobretot en educació i descentralitzant la gestió financera del sistema educatiu públic. És en aquest context, doncs, quan apareixen els xecs escolars i no com a partides de diners cap a les famílies per escollir centres sinó descentralitzant la gestió pública a nivell monetari per part dels governs locals i municipals.
Una de les conseqüències, però, va venir donada pel fet que aquesta gestió dels diners no estava controlada i per tant, cada municipi podia escollir si revertia tots els diners a nivell educatiu o els destinava a altres prioritats del municipi. Una segona va ser que alguns centres podien escollir els alumnes segons alguns criteris (font de desigualtats), tot i que després es va abolir aquesta norma. A més, apareixien les escoles privades i cada família tenia el dret d’escollir quina escola volia pels seus fills. Lluny de la interpretació de certs dirigents de CIU d’aplicar aquests xecs familiars a la realitat catalana, Navarro aclareix que no són les famílies les que reben diners, sinó que són els ents institucionals locals el que reparteixen els diners a cada escola dins el sistema educatiu mixt, entre escoles públiques i privades.
És en aquest sentit, que Navarro intenta aclarir en primer lloc com s’ha fet una lectura errònia del que són els xecs escolars suecs (Ciu ho confon amb la reforma educativa de Suècia) i en segon lloc, com no és possible aplicar sense tenir en compte la trajectòria política, social i cultural d’un país, una mateixa reforma sense adaptar-ne els continguts en un context concret.
En relació a Suècia des de sempre han tingut una gran qualitat educativa en tots els nivells, molt més elevada comparant-la amb els graus més baixos de qualitat en altres països. A més, gairebé no hi ha variabilitat en relació a la qualitat de les escoles i es caracteritza per oferir una major igualtat d’oportunitats als seus alumnes, amb una gran mobilitat social.
Per contra, a Catalunya, partim d’una tradició educativa ben diferent. En primer lloc, la majoria d’escoles privades de Catalunya són escoles concertades amb el sector públic i per tant l’Estat hi intervé. Són escoles que escullen els seus alumnes i que per tant no tenen en compte ni el principi d’equitat ni el d’igualtat d’oportunitats. En segon lloc, no es pot comparar la despesa pública educativa a Catalunya i a Suècia, donat que en aquest últim, és molt més elevada i no crea dualitats a nivell d’escola publica i privada, generant desigualtats. Per contra a Catalunya, tot i la baixa despesa en educació, els pressupostos en relació a les escoles privades dupliquen els de Suècia. Si a Suècia la majoria de la societat (un 93%) confia en la qualitat de l’escola pública, a Catalunya només un 62%. En tercer lloc, així com a Suècia no existeix pràcticament variabilitat en relació a la qualitat educativa, a Catalunya sí, i està molt estesa, amb escoles d’elit per una banda, i escoles precàries per l’altra. Finalment, així com el sistema educatiu suec fomenta l’escola multiclasista, amb valors com la solidaritat, la cooperació, la pertinença, la igualtat, etc, a Catalunya ens trobem amb una realitat social molt diferent, amb escoles desiguals en funció de la classe social i els ingressos. Una vertadera escola que genera desigualtats i exclou a un nombre considerable de l’alumnat.
En conclusió m’agradaria dir que estic d’acord amb el que diu Navarro al tenir en compte el context sociopolític a l’hora d’aplicar qualsevol reforma educativa. Cal un anàlisi exhaustiu de quina ha sigut la trajectòria política i de prioritats a nivell d’educació. Quines han estat les polítiques educatives, quines reformes s’han promulgat i acceptat i quin ha estat el discurs ideològic, lligat a una certa concepció pedagògica, inherent a l’hora de promoure canvis a nivell educatiu.
Com diu P. Freire al seu llibre “Pedagogia del oprimido” cal intentar esbrinar quina és la lògica d’interessos que s’amaga darrera de la mentalitat dels més poderosos. Cal lluitar i tenir una mirada crítica entorn allò que ens volen fer creure i que es basa en un discurs discriminatori i desigual, carregat d’ideologia. Cal lluitar per fer una escola més lliure i que hi tingui cabuda tothom, basada en el diàleg, la cooperació, la solidaritat i el vincle afectiu entre tots els agents educatius. Cal trencar amb la lògica capitalista on des de l’escola es reprodueixen els valors que s’exigeixen en el mercat laboral (jerarquia, alienació, poca motivació alumnat i professorat, autoritat, obediència)
En relació als xecs escolars no hi estic massa d’acord. Pateixo de la idea de que l’Estat ha de poder establir uns mínims criteris en matèria educativa (semblant al que proposa Martin Carnoy al fer referència a la planificació estatal, i més específicament al “Capital Social Estatal”, és a dir, a la xarxa comunitària creada entorn l’afer educatiu). Criteris ètics, estructurals, cívics i socials. De garantir una escola de qualitat però respectant les decisions i l’autonomia de cada centre a l’hora de gestionar els pressupostos, d’establir mètodes pedagògics, de variar i modificar el currículum en funció de l’alumnat i del context, etc.
Cal que l’Estat pugui assumir la responsabilitat i el compromís de crear escoles lliures i amb certa autonomia, capaces d’educar al llarg de la vida i sobretot que es regeixin pels principis d’igualtat i d’equitat. No em sembla bé que es seleccioni a l’alumnat en funció de criteris, molts cops partint de característiques discriminatòries per classe social (lògica del model convergent amb les escoles concertades).
En aquest sentit, i en contra de les teories de Milton Friedman crec que més que utilitzar els xecs escolars, que generen desigualtats, s’haurien de crear serveis públics de qualitat. Tal i com proposa Martin Carnoy, els xecs polaritzen la societat i creen més desigualtats.
Si els xecs escolars han de servir perquè les famílies puguin escollir el centre on volen portar als seus fills d’una manera igualitària per a tothom, sense discriminacions, no em sembla malament. Si han de servir per reproduir el sistema de desigualtats socials, afavorint i beneficiant les famílies que tenen més recursos, crec que no és una reforma vàlida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario