Referent a la llibertat individual Amartya Sen creu en que són els propis individus els que han d’assumir la responsabilitat del desenvolupament i de la transformació del món. Segons l’autor, és important tenir consciencia dels problemes tant individuals com col•lectius per tal de lluitar cap a una societat més justa. En contra de l’individualisme hedonista, argumenta que cal que tothom tingui una responsabilitat col•lectiva d’ajuda al pròxim. Ell mateix diu: “ (…) reconocer la importancia de nuestra humanidad compartida para tomar decisiones”. Pp.339
En aquest sentit, però, no s’ha d’oblidar la responsabilitat individual ni l’estima cap a un mateix, tenint en compte en tot moment la nostra vida, les circumstàncies personals i socials i de l‘entorn més pròxim.
Segons l’autor a més, per tenir responsabilitat és molt important la llibertat. Una llibertat entesa com al dret a poder gaudir de les capacitats, habilitats, limitacions, potencialitats per a poder tenir una vida digna i poder prendre decisions sobre un mateix. Així, les llibertats fonamentals tenen raó de sí quan una persona decideix fer una cosa, o prendre una decisió i per tant, n’acaba sent responsable. Igualtat d’oportunitats i llibertats que no només han de ser guiades per l’Estat d’una manera paternalista, sinó amb la implicació d’altres institucions formals i no formals.
A l’hora de parlar de justícia l’autor entén aquesta com un element complex però que més que per fer avaluacions sobre aspectes concrets, tenint en compte l’eficiència i l’equitat, ha de servir per detectar situacions injustes dins d’uns marcs d’ètica global.
Pensar que les discriminacions, la desigualtats i les situacions d’extrema pobresa s’han d’acceptar perquè no hi ha alternativa és un error. Cal que els governs si la societat en general faci un pas per desmitificar velles creences i valors socials equivocats. Només pensant en les llibertats individuals i col•lectives, els drets i deures i la justícia social podran haver-hi valors socials ètics i justos. Cal formar a les persones per poder participar, opinar i manifestar-se en situacions d’abús de poder. Cal fer-les conscients del seu propi destí, obrint mires i no deixant-se manipular per les forces de poder, que sovint més que ajudar, domestiquen. Només tenint una responsabilitat individual i compartida i la capacitat per poder gaudir de les llibertats i drets d’una manera autèntica, prenent decisions justes, es podrà millorar el benestar de les societats.
A. Sen a més, parla de desenvolupament de les societats i en com al llarg de la història diferents economistes han posat la llibertat com un factor a tenir en compte a l’hora d’avaluar fins a quin punt una societat està desenvolupada. Des d’ Adam Smith, passant per Karl Marx, i Friedrich Hayek, la llibertat ha estat un element molt important i conciliador amb els aspecte econòmics: un desenvolupament econòmic eficaç i just pot obrir noves oportunitats i per tant pot fer augmentar la llibertat de les persones o la seva capacitat d’elecció. Tot i això, segons l’autor, no és bo confondre la llibertat amb les possibilitats més grans d’elecció en relació a objectes materials, amb fins individuals. (per exemple, a més renta per càpita més opcions per comprar bens). Més que consumir dins d’un ventall més gran de possibilitats, la riquesa ha de servir per millorar en qualitat de vida, d’una manera equitativa i justa.
Per altra banda, l’autor també es qüestiona si el desenvolupament només s’ha d’analitzar en funció del creixement econòmic, és a dir, a partir de factors com el PNB per càpita o el PIB. Segons ell, mitjançant aquesta visió no és té en compte la llibertat o el concepte de desenvolupament associat a la llibertat. S’ha de considerar l’aspecte dels processos (presa de decisions) de llibertat, però també les oportunitats per arribar a uns certs resultats. En aquest sentit, és difícil que només valorant la prosperitat econòmica, es pugui arribar a avaluar la llibertat real que té una persona (allò que vol fer, que pot fer- condicionaments polítics i limitacions-, allò que realment arriba a aconseguir, i si finalment és una elecció justa, igualitària i que beneficia a una gran part de la societat).
Sen també analitza la diferència existent entre el capital humà i la capacitat humana. El capital humà vist des d’una perspectiva economicista i d’àmbit productiu, és a dir, ressaltant fins a quin punt una persona pot ser productiva i pot ajudar a fer créixer el país econòmicament. En canvi, la capacitat humana, és analitzada des de la perspectiva del desenvolupament com a llibertat, és a dir, en la capacitat de les persones per a viure la vida que volen (tenint en compte els models de vida amb l’educació i la formació).
Tot i això, Sen proposa buscar una postura que inclogui les dos perspectives, donat que amb una millor capacitat humana, a més creixement o desenvolupament social, més creiexement econòmic associat. Així, proposa un concepte de capital humà més ampli i que tingui en compte no només el creixement econòmic sinó també el desenvolupament social de les societats.
Pel que fa a la meva opinió estic d’acord amb A. Sen al referir-se al desenvolupament com a llibertat, donat que no crec en les visions limitades i restringides que només tenen en compte el rendiment econòmic i la productivitat, com a únics factors a avaluar.
Crec en la capacitat de les persones per poder viure en llibertat i per poder prendre decisions, sempre hi quant a pesar de ser individuals, tinguin un efecte més ampli i col•laborin a augmentar el benestar de les societats. Una bona educació i formació i una visió crítica entorn l’estructura capitalista actual pot ajudar a obrir consciències i a fer de les persones essers més justos. Estic d’acord en que cal una responsabilitat individual però també col•lectiva que tingui en compte no només la millora individual de certes condicions de desigualtat sinó que d’algun manera aquestes decisions ajudin a millorar les condicions estructurals de misèria i que mantenen a les persones per sota dels llindars de pobresa.
Relacionant-ho amb Paulo Freire i el seu llibre "Pedagogía del Oprimido", crec que aquest article és el que casa més amb la seva teoria pedagògica. Primer de tot, al fer un anàlisi no estrictament econòmic de les societats i al tenir en compte altres factors, com la motivació, la participació real, la responsabilitat i la llibertat com a drets fonamentals, etc. En segon lloc, al referir-se a les persones com a essers amb responsabilitat i amb la capacitat per a transformar les seves vides i condicions. Al veure en les persones essers capaços de qüestionar-se el món en el que viuen. Al aportar grans dosis d’esperança i de vitalitat per trencar amb els vells esquemes que mantenen algunes persones en situacions de desigualtat permanent.
Finalment, al referir-se a l’educació i a la formació com un procés d’alliberament personal i de canvi constant per assolir unes millors condicions de vida, tant individuals com col•lectives o comunitàries.
En aquest sentit, però, no s’ha d’oblidar la responsabilitat individual ni l’estima cap a un mateix, tenint en compte en tot moment la nostra vida, les circumstàncies personals i socials i de l‘entorn més pròxim.
Segons l’autor a més, per tenir responsabilitat és molt important la llibertat. Una llibertat entesa com al dret a poder gaudir de les capacitats, habilitats, limitacions, potencialitats per a poder tenir una vida digna i poder prendre decisions sobre un mateix. Així, les llibertats fonamentals tenen raó de sí quan una persona decideix fer una cosa, o prendre una decisió i per tant, n’acaba sent responsable. Igualtat d’oportunitats i llibertats que no només han de ser guiades per l’Estat d’una manera paternalista, sinó amb la implicació d’altres institucions formals i no formals.
A l’hora de parlar de justícia l’autor entén aquesta com un element complex però que més que per fer avaluacions sobre aspectes concrets, tenint en compte l’eficiència i l’equitat, ha de servir per detectar situacions injustes dins d’uns marcs d’ètica global.
Pensar que les discriminacions, la desigualtats i les situacions d’extrema pobresa s’han d’acceptar perquè no hi ha alternativa és un error. Cal que els governs si la societat en general faci un pas per desmitificar velles creences i valors socials equivocats. Només pensant en les llibertats individuals i col•lectives, els drets i deures i la justícia social podran haver-hi valors socials ètics i justos. Cal formar a les persones per poder participar, opinar i manifestar-se en situacions d’abús de poder. Cal fer-les conscients del seu propi destí, obrint mires i no deixant-se manipular per les forces de poder, que sovint més que ajudar, domestiquen. Només tenint una responsabilitat individual i compartida i la capacitat per poder gaudir de les llibertats i drets d’una manera autèntica, prenent decisions justes, es podrà millorar el benestar de les societats.
A. Sen a més, parla de desenvolupament de les societats i en com al llarg de la història diferents economistes han posat la llibertat com un factor a tenir en compte a l’hora d’avaluar fins a quin punt una societat està desenvolupada. Des d’ Adam Smith, passant per Karl Marx, i Friedrich Hayek, la llibertat ha estat un element molt important i conciliador amb els aspecte econòmics: un desenvolupament econòmic eficaç i just pot obrir noves oportunitats i per tant pot fer augmentar la llibertat de les persones o la seva capacitat d’elecció. Tot i això, segons l’autor, no és bo confondre la llibertat amb les possibilitats més grans d’elecció en relació a objectes materials, amb fins individuals. (per exemple, a més renta per càpita més opcions per comprar bens). Més que consumir dins d’un ventall més gran de possibilitats, la riquesa ha de servir per millorar en qualitat de vida, d’una manera equitativa i justa.
Per altra banda, l’autor també es qüestiona si el desenvolupament només s’ha d’analitzar en funció del creixement econòmic, és a dir, a partir de factors com el PNB per càpita o el PIB. Segons ell, mitjançant aquesta visió no és té en compte la llibertat o el concepte de desenvolupament associat a la llibertat. S’ha de considerar l’aspecte dels processos (presa de decisions) de llibertat, però també les oportunitats per arribar a uns certs resultats. En aquest sentit, és difícil que només valorant la prosperitat econòmica, es pugui arribar a avaluar la llibertat real que té una persona (allò que vol fer, que pot fer- condicionaments polítics i limitacions-, allò que realment arriba a aconseguir, i si finalment és una elecció justa, igualitària i que beneficia a una gran part de la societat).
Sen també analitza la diferència existent entre el capital humà i la capacitat humana. El capital humà vist des d’una perspectiva economicista i d’àmbit productiu, és a dir, ressaltant fins a quin punt una persona pot ser productiva i pot ajudar a fer créixer el país econòmicament. En canvi, la capacitat humana, és analitzada des de la perspectiva del desenvolupament com a llibertat, és a dir, en la capacitat de les persones per a viure la vida que volen (tenint en compte els models de vida amb l’educació i la formació).
Tot i això, Sen proposa buscar una postura que inclogui les dos perspectives, donat que amb una millor capacitat humana, a més creixement o desenvolupament social, més creiexement econòmic associat. Així, proposa un concepte de capital humà més ampli i que tingui en compte no només el creixement econòmic sinó també el desenvolupament social de les societats.
Pel que fa a la meva opinió estic d’acord amb A. Sen al referir-se al desenvolupament com a llibertat, donat que no crec en les visions limitades i restringides que només tenen en compte el rendiment econòmic i la productivitat, com a únics factors a avaluar.
Crec en la capacitat de les persones per poder viure en llibertat i per poder prendre decisions, sempre hi quant a pesar de ser individuals, tinguin un efecte més ampli i col•laborin a augmentar el benestar de les societats. Una bona educació i formació i una visió crítica entorn l’estructura capitalista actual pot ajudar a obrir consciències i a fer de les persones essers més justos. Estic d’acord en que cal una responsabilitat individual però també col•lectiva que tingui en compte no només la millora individual de certes condicions de desigualtat sinó que d’algun manera aquestes decisions ajudin a millorar les condicions estructurals de misèria i que mantenen a les persones per sota dels llindars de pobresa.
Relacionant-ho amb Paulo Freire i el seu llibre "Pedagogía del Oprimido", crec que aquest article és el que casa més amb la seva teoria pedagògica. Primer de tot, al fer un anàlisi no estrictament econòmic de les societats i al tenir en compte altres factors, com la motivació, la participació real, la responsabilitat i la llibertat com a drets fonamentals, etc. En segon lloc, al referir-se a les persones com a essers amb responsabilitat i amb la capacitat per a transformar les seves vides i condicions. Al veure en les persones essers capaços de qüestionar-se el món en el que viuen. Al aportar grans dosis d’esperança i de vitalitat per trencar amb els vells esquemes que mantenen algunes persones en situacions de desigualtat permanent.
Finalment, al referir-se a l’educació i a la formació com un procés d’alliberament personal i de canvi constant per assolir unes millors condicions de vida, tant individuals com col•lectives o comunitàries.
No hay comentarios:
Publicar un comentario