¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación? Marx BLAUG

Al llarg d’aquest capítol l’autor presenta d’una manera panoràmica les noves tendències en economia de l’educació, sense fer-ne un anàlisis exhaustiu. Una major conscienciació de la funció socialitzadora de l’educació, la hipòtesis de la selecció, el contracte de treball incomplert i la segmentació del mercat laboral són alguns dels aspectes que l’autor considera poc estudiats i visualitzats entre els estudiosos d’aquesta disciplina, sobretot entre els de la primera generació (Teoria del Capital Humà).

Fent un recorregut històric en relació al naixement de l’economia de l’educació (1960), com a àrea específica dins l’economia, l’autor ens esposa que els anys de major desenvolupament van ser entre el 1960 i el 1970, amb la teoria del capital humà (Becker) al 1964, i amb l’inici de nous plantejament econòmics en relació a la planificació educativa: enfocament de la demanda social, dels requisits de la força de treball i de l’anàlisi de la taxa de rendiment.

Tot i això, la vella creença de que una major educació igualaria les oportunitats laborals dels individus en la societat industrialitzada va començar a perdre pes. L’evident atur juvenil, l’augment de la inflació i l’excés d’individus amb una bona preparació acadèmica va declinar les politiques educatives cap a una nova vessant, invertint molt menys en educació i ressaltant i fomentant la qualitat educativa més que la quantitativa.

Es en aquest moment que apareix una segona generació d’economistes de l’educació, els quals ni creuen en la demanda privada, és a dir, amb “ l’enfocament de la demanda social, ni amb la previsió de la força laboral com una eina de planificació (donat que és pràcticament impossible fer una previsió dels llocs de treball futur tenint en compte les exigències acadèmiques que es demanen).
Proposen un qüestionament dels models de financiació educativa així com també una utilització del termes “ d’hipòtesis de la selecció”.
Un conjunt de canvis significatius sobretot impulsats pels economistes institucionalistes i radicals dels EEUU, els quals van defensar i destacar la necessitat de tenir en compte la funció sociolitzadora de l’ensenyament, més que la seva funció professional.


En aquest sentit, Bowles, S i Gintis, H, (1976: “Schooling in Capitalist America”) en són els màxims exponents, els quals parteixen de la tesi de que la majoria d’economistes “ortodoxos” no han sabut comprendre el valor econòmic de l’educació dins l’economia capitalista. Per tant, no hi ha una relació clara entre salari i educació, ja que hi ha aspectes no cognitius, de personalitat, que estan directament vinculats amb l’eficàcia en el lloc de treball, aspecte amb el qual l’autor està d’acord.


Bowles i Gintis a més, consideren que l’escola ha volgut adaptar-se a les exigències del mercat laboral, una adaptació que en molts casos s’ha fet de manera errònia, al partir d’una professionalització en relació a molts continguts curriculars (més importància de les tècniques de la lectoescriptura i de càlcul que no pas en les habilitats psicomotrius). En aquest cas, donen molta més importància als aspectes de conducta i de personalitat exigits a cada tipus de treball que no pas en els coneixements acadèmics i/o professionals adquirits al llarg de l’escolarització. Les tècniques de comunicació exigits en treballs d’alt nivell, la capacitat de resoldre problemes, la motivació pel treball, etc. a vegades són més importants que els continguts curriculars. A més, l’experiència i la capacitat per aprendre de la pròpia pràctica també seria un aspecte important a considerar en relació a allò que s’exigeix en qualsevol tipus de treball, sense distingir entre treballs d’alt nivell o baix nivell de preparació.

Bowles i Gintis per tant, van voler qüestionar des dels inicis les teories dels economistes de la 1era generació, els quals van considerar que hi havia una relació intrínseca entre els coneixements adquirits a l’escola i l’èxit en la recerca d’un treball de prestigi en el mercat laboral. Partint de la teoria del capital humà, s’establia la relació entre els salaris i el fet d’haver assistit a l’escola, relacionant el requisits acadèmics com a pautes per a un creixement econòmic. Una relació quantitativa entre el creixement de la economia i el creixement del sistema educatiu.


En aquest sentit, una de les teories que va aparèixer en aquell moment, en contra de la Teoria del Capital humà, va ser la de la “hipòtesis de la selecció”. A pesar de que les credencials acadèmiques estan relacionades amb el treball i amb el salari, no sempre una especialització en els estudis superiors farà que obtinguis millors sous. Molts cops és l’experiència laboral, o les capacitats i habilitats personals les que marcaran la diferencia salarial.
Alguns estudis, han destacat doncs, que la taxa de rendiment privat a l’educació per aquells estudiants universitaris que no acaben la carrera, pot arribar a excedir els beneficis que s’obtenen amb un títol universitari. De la mateixa manera, que una major experiència laboral també pot fer augmentar la renta.

Una de les conseqüències d’aquesta selecció, però, pot portar al que s’ha anomenat “discriminació estadística”.
Degut al cost de tot el procés de selecció de candidats a llocs de treball, molts cops es parteix de prejudicis inicials/ estereotips (característiques de grup) per tenir una predicció de quin tipus d’habilitats/capacitats tindrà una persona concreta en funció de: sexe, color, origen ètnic, credencials acadèmiques, estat civil, edat i experiència professional prèvia.


Una altra teoria que l’autor remarca és la dels mercats laborals interns, lògica empresarial al resultar més rentable cobrir vacants a traves de la promoció interna, limitant la contractació externa per a llocs de treball que es troben a la base de la piràmide de l’empresa (poc especialitzats, tasques molt inicials, etc).


La teoria del contracte laboral incomplert, fa referència a la no especificació del que cada treballador produeix i el que se li paga, fet que provoca una relació desigual entre el treballador i l’empresari, donat que molts cops aquesta relació es basa en el control o l’amenaça constant en relació a la promoció i a l’acomiadament (“apretón de manos invisible” = relació desigual implícita sota les formes enganyoses de plena confiança i lleialtat entre empleat i empresari ). D’aquí el sorgiment dels sindicats per a donar una major cobertura als treballadors i als seus drets.


Finalment l’autor parla de la segmentació dels mercats laborals, la qual es genera a partir de les diferencies existents entre els diferents sectors laborals de l’economia moderna: mercats laboral primaris (grans empreses, sindicats, seguretat social, protecció,etc.) i els mercats laborals secundaris (petites empreses, no existència de sindicats i menor protecció). En un principi tot i que va ser dissenyada per explicar les diferencies entre homes-dones, blancs-negres, etc, actualment aquesta teoria s’ha radicalitzat per explicitar les enormes diferencies entre les “diferents categories de persones” dins la lògica capitalista. Així, diferents investigacions han fet explícites les categories de treballadors en la contractació laboral (estereotipades i en funció del sexe, raça, ètnica i de característiques personals, etc,) més enllà del nivell formatiu i de les capacitats/habilitats de cada persona.

En aquest sentit i relacionant-ho amb els continguts de classe, es fa evident que el que van plantejar Bowles i Gintis i d’altres economistes de les 2ona generació (M. Piore amb l’Insitucionalisme),va ser una dura crítica a les teories del KH promulgades primer per T. W. Schultz i després per G. Becker, ambdós màxims exponents d’aquesta teoria.
La creença de que una major educació portaria a un major desenvolupament econòmic del país (Schultz) però també la idea de que l’educació s’ha de comparar amb el concepte d’inversió, deixa de banda molts aspectes inherents en la dinàmica dels mercats laborals. Ni els anys dels sistema educatiu són proporcionals als ingressos ni tota la responsabilitat a l’hora d’obtenir un bon lloc de treball recau en la persona. Precisament l’existència d’aquestes teories fa evident que el valor econòmic de l’ensenyament es troba a anys llum de l’antiga creença de que l’educació fa que els treballadors siguin més productius. La contractació de personal busca persones que cooperin al màxim amb les tasques que han de desenvolupar, però també que tinguin unes aptituds concretes. Molts cops la utilització de categories o filtres per captar les persones és la manera amb la que es porta a terme aquesta contractació. Algunes acceptades socialment, considerades legítimes (qualificacions acadèmiques, edat, anys d’experiència laboral, etc.) i d’altres que no ho són tant (raça, estat civil, sexe, etc.). També els anys d’experiència en un treball determinat pot fer que una persona obtingui uns beneficis majors en relació a una persona amb credencials acadèmiques però sense experiència. La lògica dels mercats, a més, provoca relacions desiguals entre treballadors i empresaris els quals estan subjectes implícitament en una relació de dominació i control d’un sobre l’altre. Aquesta falsa relació igualitària, basada en l’amenaça o en l promoció dins de l’empresa, fa que molts cops no hi hagi relació intrínseca entre l’escolarització i ‘aptitud o comportament correcte que ha de tenir un treballador a l’empresa.


Des del meu punt de vista, crec que el sistema educatiu vigent continua reproduint desigualtats i no s’adapta a les demandes laborals. Existeix una desconnexió molt forta entre el que s’espera des del punt de vist productiu i d’accés al treball i el coneixements que s’ensenyen al llarg de la trajectòria educativa. Desconnexió amb un excés de teoria i poca pràctica, de falta d’hàbits laborals, de competències segons l’especificitat de cada treball englobat dins d’àmbits concrets, etc. A més, em sembla denigrant que al llarg de la teva vida et facin passar per processos de selecció contínuament, tant a l’escola (en funció de l’èxit i del resultat) com a l’hora d’accedir a un lloc de treball. Ni és té en compte el procés, ni les característiques personals en quant a habilitats i capacitats. Tampoc no es té prou confiança per creure en les potencialitats individuals, més enllà de l’èxit, de les notes o del que em sembla més greu, d’aspectes com l’ètnia a la qual pertanys, el sexe o el color de la pell.


En relació al llibre “Pedagogia del oprimido”, Paulo Freire no està d’acord amb aquesta reproducció de les desigualtats. Parteix de la idea que l’educació ha consistit tradicionalment a transmetre continguts curriculars prescrits per l’administració educativa i pels educadors, representant generalment els interessos de les classes hegemòniques (“educació bancària”) en la construcció i transmissió del coneixement. A més, considera l’escola com un aparell ideològic de les classes dominants, on la finalitat principal és la reproducció de les desigualtats.


Aquest aspecte, estaria relacionat amb el que Bowles i Gintis anomenen la funció socialitzadora de l’escola, clarament emmarcada en la societat capitalista. Dins del context capitalista les escoles reprodueixen i promouen els valors que s’exigeixen en el mercat laboral. Relació entre escoles capitalistes i empreses capitalistes (jerarquia, alienació, poca motivació alumnat i professorat, autoritat, obediència). Aspecte que E. Durkheim ja havia destacat anteriorment.

“Las relaciones sociales de las escuelas reproducen la división social del trabajo en el capitalismo”. pp.20


Per últim, estaria d’acord amb l’autor en relació a fer una planificació educativa eficaç que es basi en una valoració realista del funcionament dels mercats laborals. Mercats que canvien constantment i que són dinàmics, sobretot en relació a les pautes laborals i no pas en les diferències salarials. En aquest sentit, el creixement econòmic i el progrés tècnic són capaços de desqualificar els treballs actuals però també de generar nous treballs i noves tècniques. L’expansió de les noves indústries, els canvis en la legislació laboral, els canvis en les regulacions sindicals són capaces d’alterar amb gran rapidesa les actuals pautes de contractació de personal. Les polítiques educatives doncs han de partir d’una visió realista i en estreta vinculació amb el funcionament i la lògica dels mercats laborals, tot i que des d’una perspectiva crítica i de constant denúncia quan es produeixen desigualtats i injustícies que atempten contra els drets humans.