1er Comentari Economia de l'Educació

Els dos articles d’en Manel Castell són una aproximació als canvis econòmics, socials, polítics i culturals que s’estan duent a terme en la nova era en la qual estem immersos en els països del Nord: la societat postmoderna/ societat de la informació.

En aquest sentit, i relacionant-ho amb els continguts de classe crec que és interessant saber quines són les característiques més significatives d’aquesta nova etapa. En primer lloc és una crítica a la modernitat, en un sentit de no considerar la raó i la ciència vinculada amb el progrés com la base de tot coneixement. La revalorització de certs aspectes subestimats pel modernisme com els sentiments, els afectes i l’estètica guanyen terreny en tots els àmbits. En segon lloc, el domini de la natura, la passió per conèixer la història i els orígens de l’ésser humà són aspectes que van perdent pes, davant d’un individualisme hedonista decadent. La no confiança en els projectes compartits, i la idea de que les utopies no porten a enlloc defineix la postmodernitat sense una referents clars. Finalment, el creixent relativisme, la incertesa i els canvis immediats han generat noves formes d’organització, vinculats al treball, a les relacions socials, a les relacions familiars, en la concepció del poder i la importància de l’economia i de l’educació, etc.

Des d’una perspectiva econòmica M. Castells explica quines conseqüències està tenint la incorporació de les noves tecnologies (era de la informació) en el moment actual, explicitades en la reestructuració de la relacions entre treball i capital.
Segons l’autor, s’estan produint noves formes organitzatives a partir del mitjà tecnològic amb la creació de les empreses xarxa: dispersió de mà d’obra per a projectes i tasques específiques en qualsevol lloc i moment—Empresa virtual.
Un reestructuració que es concreta en la mobilitat de capital i la mobilitat de mà d’obra (flexibilitat i adaptabilitat) i que segons els experts està portant a l’augment de la productivitat i de la rendibilitat a nivell global. Per contra però, aquesta competència global intensificada ha provocat una sèrie de conseqüències immediates en diferents àmbits.

En relació al treball s’ha produït una disgregació tenint en compte la qualificació en funció de la constant definició dels coneixements apropiats, fet que provoca que la societat actual estigui marcada per una dualitat en relació a l’estructura ocupacional (treballadors vulnerables[1], de mitjana edat que es queden sense feina vs joves emprenedors ben qualificats). Aquest fet, que es caracteritza per la retallada de despreses per part de les empreses (downsizing) i la racionalització està afectant en la reestructuració del treball, en reduir substancialment la mà d’obra sobretot en els treballadors d’edat madura, fet que està provocant un augment de la inseguretat laboral, reducció dels salaris, menor permanència, substitució de mà d’obra més jove i ben qualificada, etc.

En l’àmbit econòmic, l’increment del comerç i la inversió a nivell internacional estan produint canvis de reestructuració a nivell ecnòmico-financer. La creació de les empreses xarxa està organitzada entorn les xarxes globals de capital, gestió i informació i és l’accés al coneixement tecnològic la base de la productivitat i la competència.
A més, la creació del valor del capital es redefineix en els mercats financers globals, establerts sota les xarxes de la informació i per tant, tot el capital que s’inverteix i es crea reverteix sobre la “metaxarxa” dels fluxos financers.
En aquest sentit, segons Castells “(...) s’està passant d’un mode capitalista de producció al mode informacional del desenvolupament” (2003, 567) donat que el nou capitalista ja no és qui controla els mitjans de producció sinó el que sap interpretar, analitzar i participar dins la lògica de les xarxes de la informació- empreses xarxa. No hi ha una classe capitalista definida, sinó una diversitat de capitalistes, un col·lectiu capitalista que és el que dirigeix les xarxes electròniques de fluxos de capital a nivell global. En relació al contingut de les classes, aquesta nova dinàmica em fa pensar en el canvi d’objectiu que està tenint l’educació en l’actualitat, és a dir, el saber trobar els coneixements i processar-los adequadament. Ben al contrari que en altres èpoques històriques, incloses l’era moderna, on la principal finalitat sempre va estar lligada al control social i a la instrucció des d’una perspectiva cientifista i lligada a les lògiques empresarials.(F.Bobbit, al 1918 va ser el primer a promulgar que l’educació s’organitzés des d’una vessant científica, clarament influenciat per F. Taylor i “l’organització científica del treball”)

Finalment i com a resultat d’aquest canvi organitzatiu en l’àmbit econòmic, les relacions de poder, el valors culturals i l’estructura social també estan canviant. Segons Castells s’està gestant una nova lògica quan diu que: “el poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder” (2003, 564).

El poder ja no està en mans de les classes polítiques sinó d’aquells que dominen tot l’entramat d’aquestes xarxes de capital. Ell mateix diu que: “la inclusió/ exclusió de les xarxes i l’arquitectura de les relacions entre xarxes configuren els processos i les funcions dominants en la nostra societat ”. (2003, 565).

També i referent a les expressions culturals aquests sembla que ja no formin part de la història i la geografia i que quedin sota la mediació predominant de les xarxes electròniques de comunicació. Nous codis i valors i una nova organització dels processos polítics (aprenentatge d’un nou llenguatge del mitjans basats en l’electrònica).

En l’àmbit educatiu, tot i que M. Castells gairebé no en fa cap referència excepte quan diu que el nivell educatiu no s’ajusta a la nova realitat al no esser capaç de captar i preparar els nous treballadors, em sembla important relacionar i vincular aquestes teories sorgides de la era de la informació amb el que P. Freire, en el seu llibre “Pedagogia de l’oprimido” postula d’una manera molt crítica i alternativa al sistema actual.

Segons Paulo Freire l’educació dins d’un context capitalista hauria d’esser capaç de canviar consciències i de donar veu pròpia a aquells que durant molts anys han estat oprimits o sota el llindar de la desigualtat. La transformació de la societat capitalista passa necessariament per una reestructuració de l’organització social, entre aquells que tenen el poder i aquells que són explotats i on tot es fonamenta en el valor del diner i poc en les relacions socials.

Ernani María Fiori en el pròleg diu:

“En un régimen de dominación de consciencias, en los que mas trabajan menos pueden decir su palabra, y en que inmensas multitudes ni siquiera tienen condiciones para trabajar, los dominadores mantienen el monopolio de la palabra, con que mistifican, masifican y dominan. En esta situación, los dominados, para decir su palabra, tienen que luchar para tomarla. Aprender a tomarla de los que la retienen y niegan a los demás, es un difícil pero imprescindible aprendizaje: es “la pedagogía del oprimido”. (2003, 17)

Segons Freire, s’ha de transformar la situació opressora però des d’una perspectiva objectiva. No és bo caure en el dualisme entre oprimits i opressors, on uns i altres en comptes de canviar el sistema desigual i depenent opressiu, intenten assolir noves quotes d’igualtat relativa però sense transformació del sistema estructural dual. Cal lluitar pera aconseguir homes lliures, trencant aquesta dicotomia entre classes de persones. No serveix de res crear consciencies perquè uns depenguin dels altres o assoleixin quotes de poder que abans no tenien, fent persistir el sistema. Cal partir de la praxis per convertir allò teoritzat en reflexió i acció pragmàtica, real.

“ Praxis que es reflexión y acción de los hombres sobre el mundo para transformarlo. Sin ella es imposible la superación de la contradicción opresor-oprimido” (2003,32).
“ Cuanto mas descubren, las masas populares, la realidad objetiva y desafiadora sobre la cual debe incidir su acción transformadora, tanto más se “insertan” en ella críticamente”.(2003, 34).

Paulo Freire també parla de la cultura de la dominació i distingeix dos moments en l’aplicació de la pedagogia de l’oprimit. Primer fer conscients als homes de la realitat objectiva opressora i desigual mitjançant la sensibilització i la praxis, i després, un cop s’hagi creat una nou sistema alliberat, començar a canviar les velles estructures de dominació, els mites falsos i les creences deshumanitzadores. Cal crear un nou sistema que anul·li la opressió, i això vol dir deixar de polaritzar entre dos sectors enfrontats. No és possible l’existència d’uns gràcies a la opressió dels altres.

En relació al domini i al control Freire destaca que la mentalitat opressora es caracteritza per “(...) la necesidad de la búsqueda, la inquietud, y el poder de creación que caracteriza la vida (...)” (2003, 40).
“De ahí que los opresores se vayan apropiando, también cada vez más, de la ciencia como instrumento para sus finalidades. De la tecnología como fuerza indiscutible del “orden” opresor, con el cual manipulan y aplastan.” (2003,40-41)

Clarament crític amb l’era actual Freire vol trencar amb tot l’entramat econòmic, social, polític i que causa aquesta societat dual (diferent de la que parla Castells) entre rics i pobres. El valor de la paraula, de la lluita, de la necessitat d’humanitzar, de fer extensibles els coneixements per a tothom, sense interessos ni quotes de poder reduïdes a uns pocs dista molt de tot el plantejat per M. Castells i el seu anàlisi de la societat actual.




[1] Considerats com a individus aillats subcontractats per una xarxa flexible. (2003, 357)