2on Comentari Economia de l'Educació

Universidad, fábrica de parados: Informe sociológico sobre las necesidades de Graduados universitarios en España y sus perspectivas de empleo. De Miguel, A; Martín Moreno. (1979).

Aquest article és una aproximació a les conseqüències de la crisi del 1973 sobre l’estructura de treball i del sistema educatiu. Estructurat en dos parts principals, la reestructuració de la universitat i les conclusions finals, els autors es plantegen una sèrie de canvis estructurals per poder fer front al problema emergent de l’atur entre l’alumnat universitari.

Segons els autors, el problema de l’atur universitari està en estreta relació amb la realitat social, el capitalisme, on el sector públic gairebé no té competències i el sistema educatiu reprodueix desigualtats social dia a dia.

Des del meu punt de vista, crec que el sistema educatiu vigent reprodueix desigualtats i no s’adapta a les demandes laborals. Existeix una desconnexió molt forta entre el que s’espera des del punt de vist productiu i d’accés al treball i el coneixements que s’ensenyen al llarg de la trajectòria educativa. Desconnexió amb un excés de teoria i poca pràctica, de falta d’hàbits laboral, de competències segons l’especificitat de cada treball englobat dins d’àmbits concrets, etc. A més, hi ha estudis que posen de manifest l’enorme desigualat que es produeix en relació a l’accés als nivells superiors del sistema educatiu (molt major entre individus procedents de famílies de classe alta). La financiació i la falta de recursos en l’escolarització per aquelles famílies amb menys nivell educatiu, ja marquen des d’un bon inici aqueta desigualtat (menys preparació, menys qualitat, poques ajudes i beques, etc.). Una desigualtat de context en funció del lloc on t’escolaritzes, dels recursos i la organització educativa (segregació per nivells, discriminació en els recursos, per status social, però també en relació a aspectes personals (procedència familiar, nivell educatiu i cultural de l’entorn, etc.). En conclusió, un sistema escolar que tendeix a reproduir unes desigualtats de classe i específicament entre els segments assalariats.

En relació al llibre “Pedagogia del oprimido”, Paulo Freire critica molt aquesta reproducció de les desigualtats. Parteix de la idea que l’educació ha consistit tradicionalment a transmetre continguts curriculars prescrits per l’administració educativa i pels educadors, representant generalment els interessos de les classes hegemòniques (“educació bancària”) en la construcció i transmissió del coneixement. A més, considera l’escola com un aparell ideològic de les classes dominants, on la finalitat principal és la reproducció de les desigualtats.

Seguint amb l’article, segons els autors: “en un sistema capitalista és difícil implantar la planificación educativa y de la fuerza de trabajo” (1979, 5)

Analitzant les conseqüències de la crisi del 73 i tenint en compte la realitat social del moment en relació als estudis universitaris relacionats amb el treball, es fa evident una increment dels estudiant universitaris (explosió universitària) però amb una producció econòmica estancada, la qual cosa produeix cada cop més atur.

Segons els autors, algunes de les causes es podrien explicar en relació a la selecció de les carreres escollides , que no és arbitrària, donat que hi ha diferencies entre homes i dones i que la majoria estan encarades cap a la funció pública i el funcionariat. En aquest sentit, els titulats universitaris escullen més carreres professionals, tècniques i funcionarials que no pas del sector empresarial. A més, la crisi del 73 provoca una demanda de llocs de treball no afí amb els titulats universitaris (poc treball sector privat i sector públic). Més treball pels titulats amb un títol mitjà que no pas per a titulats superiors. Augment de les demandes en relació a la formació en enginyeria que no pas en la econòmica, política i jurídica, que és on es concentra la majoria de titulats universitaris.

La inflació en relació a la matricula (molts abandonaments i repetidors) també és una de les causes que assenyalen, ja que s’allarguen els anys de formació i baixa la qualitat de l’ensenyament (puja la ràtio dels mestres per alumnat).

A més, hi ha un estancament en relació a la renovació de personal a les empreses, la qual cosa es tradueix amb un atur més destacat i exclusiu dels joves universitaris, pel manteniment de cert personal que es manté des de fa anys. Això provoca que més joves estudiïn, al no trobar treball, fet que fa augmentar cada cop més l’atur universitari.

En aquest sentit, i davant del problema aparent, els autors proposen un canvi en el sistema educatiu. Segons ells, és important l’autonomia real de les universitats per poder prendre decisions, però també un estat ben organitzat (previsió del pressupost públic, revitalització del Ministeri d’Educació, etc.).

Davant de les recomanacions que els autors proposen i en relació a les autoritats educatives, aquestes poden decidir exercir 3 accions diferents : 1) poden actuar sobre la oferta (reorganització del sistema d’ensenyament universitari); 2) poden modelar la demanda del sector públic; 3) Poden convèncer a la població de les accions polítiques que es volen emprendre per fer front al problema (àmbit ideològic).

Segons els autors, la reestructuració de la universitat és un dels primers passos per fer front al problema. Partint de que hi ha hagut un increment en l’alumnat universitari [1], i tenint en compte el futur immediat, amb una previsió de més matriculacions, els autors es proposen adoptar una sèrie de mesures per pal·liar el problema emergent.
En primer lloc, adoptant criteris de selectivitat per accedir a certes carreres i per elegir els centres (amb una bona planificació).
En segon lloc, incidint en el preu de matricula de cada carrera per ajustar-la al cost real, augmentant-la multiplicant el preu real per 10. En aquest sentit, proposen que existeixin dos tipus de centres. Aquells especialitzats i amb més qualitat (àmbit de la investigació- 3er cicle/ postgrau) i aquells de menys qualitat, de carreres curtes i més pràctiques.
En tercer lloc, canviant l’estructura de la docència (control segons dedicació i ajustament de les nòmines), però també en la orientació universitària que hauria de fer el professorat al llarg dels diferents cursos previs a la universitat.
En quart lloc, i referent al sistema de jubilació creuen que hauria de ser voluntària, sobretot per permetre la incorporació de joves universitaris acompanyat d’alguns incentius a les empreses i organitzacions que facin noves contractacions.
I finalment, una mesura més de caire ideològic, conscienciant i sensibilitzant als estudiants universitaris sobre alguns mites falsos i sobre la realitat actual dins del sistema capitalista: titulació no és el mateix que lloc de treball assegurat, tendències i demandes de treball, reciclatge professional, perspectives de graduació, plans d’estudis, etc.

En aquest sentit, crec que aquests mites s’han anat reproduint cada cop més al llarg dels anys tenint una especial rellevància en l’actualitat. Encara actualment tot i que l’accés al món laboral està subjecte a un reconeixement professional, o a una titulació educativa formal, en molts casos l’entrada al mercat laboral depèn molts cops de la sort. Molts cops les condicions laborals de la gent depenen menys de les seves capacitats i més del fet d’haver tingut una trajectòria professional afortunada.
A més, no crec en les mesures que els autors fan per resoldre el problema de l’atur. Tenint en compte que és un anàlisi fet als anys 70 crec que el problema de rerefons encara és vigent. Ni crec amb els criteris de selecció que provoquen desigualtat, ni en l’augment del preu de les matricules (ja prou cares tenint en compte el nivell adquisitiu dels joves i la falta de beques). Segons el meu parer fa falta conscienciació i sensibilització en tots els nivells, des d’una perspectiva crítica i amb prou base com per exigir aquells drets que ens pertoquen dins l’entramat capitalista actual. Un bon nivell formatiu i de preparació al món laboral per igual, sense fer distincions, no fent universitats elitistes i exclusives segons l’estatus i la renta.

A més, i relacionant-ho amb els continguts de classe, estic d’acord amb l’anàlisi que fa Espido Freire, al assenyalar que la majoria de professions que han anat emergint en els últims anys es troben en situacions molt dèbils, per la qual cosa, existeix una fragmentació, una incapacitat per associar-se i exigir uns drets laborals. Aquest fet, fa que molts joves que cursen carreres sense un suport sindical, ni col·legis professionals, tinguin treballs molt precaris i sense cap dret.

A mode de conclusió i tenint en compte la visió de la societat de P. Freire i les seves aportacions pedagògiques, no lliguen en absolut amb aquesta manera de concebre la relació educativa amb el treball. Al existir una dualitat entre opressors i oprimits (empresaris i treballadors) , al no haver-hi una educació crítica i de conscienciació de la realitat social per fer de les persones éssers lliures i autònoms, capaços de decidir. També en relació a la lògica dominant del mercat del treball que sobrepassa la necessitat de qüestionar estructuralment el sistema capitalista en el qual estem immersos.

“La educación no es un instrumento válido si no se establece una relación dialéctica con el contexto de la sociedad en que se radia el hombre”. (Conciensación: teoría e practica de la liberación, 35).

“La realidad social, objetiva, que no existe por casualidad, sino como el producto de la acción de los hombres, tampoco no se transforma por casualidad. Si los hombres son productores de esa realidad, y si ésta, en la inversión de la praxis, se vuelve sobre ellos y los condiciona, transformar la realidad opresora es tarea histórica, es la tarea de los hombres” (2003, 48- 49).

Segons Freire, ni l’escola ni el treball no fan possible el qüestionament en relació a les situacions de desigualtat. Per ell s’ha de ser capaç de discernir sobre els valors i els sistemes de relacions socioeconòmics i les polítiques que conformen aquest valors que obstaculitzen el vertader sentit de l’home, i no el permeten participar obertament en la vida social.

“(...) el objetivo de la acción dialógica radica (...) en proporcionar a los oprimidos el reconocimiento del por-qué y del cómo de su “adherencia”, para que ejerzan un acto de adhesión a la praxis verdadera de transformación de una realidad injusta.” (2003,228).

[1] Increment del nombre d’alumnat universitari vinculat sobretot en la incorporació de la dona a la universitat. Tot i això, els números són baixos comparant-ho amb altres països.

1er Comentari Economia de l'Educació

Els dos articles d’en Manel Castell són una aproximació als canvis econòmics, socials, polítics i culturals que s’estan duent a terme en la nova era en la qual estem immersos en els països del Nord: la societat postmoderna/ societat de la informació.

En aquest sentit, i relacionant-ho amb els continguts de classe crec que és interessant saber quines són les característiques més significatives d’aquesta nova etapa. En primer lloc és una crítica a la modernitat, en un sentit de no considerar la raó i la ciència vinculada amb el progrés com la base de tot coneixement. La revalorització de certs aspectes subestimats pel modernisme com els sentiments, els afectes i l’estètica guanyen terreny en tots els àmbits. En segon lloc, el domini de la natura, la passió per conèixer la història i els orígens de l’ésser humà són aspectes que van perdent pes, davant d’un individualisme hedonista decadent. La no confiança en els projectes compartits, i la idea de que les utopies no porten a enlloc defineix la postmodernitat sense una referents clars. Finalment, el creixent relativisme, la incertesa i els canvis immediats han generat noves formes d’organització, vinculats al treball, a les relacions socials, a les relacions familiars, en la concepció del poder i la importància de l’economia i de l’educació, etc.

Des d’una perspectiva econòmica M. Castells explica quines conseqüències està tenint la incorporació de les noves tecnologies (era de la informació) en el moment actual, explicitades en la reestructuració de la relacions entre treball i capital.
Segons l’autor, s’estan produint noves formes organitzatives a partir del mitjà tecnològic amb la creació de les empreses xarxa: dispersió de mà d’obra per a projectes i tasques específiques en qualsevol lloc i moment—Empresa virtual.
Un reestructuració que es concreta en la mobilitat de capital i la mobilitat de mà d’obra (flexibilitat i adaptabilitat) i que segons els experts està portant a l’augment de la productivitat i de la rendibilitat a nivell global. Per contra però, aquesta competència global intensificada ha provocat una sèrie de conseqüències immediates en diferents àmbits.

En relació al treball s’ha produït una disgregació tenint en compte la qualificació en funció de la constant definició dels coneixements apropiats, fet que provoca que la societat actual estigui marcada per una dualitat en relació a l’estructura ocupacional (treballadors vulnerables[1], de mitjana edat que es queden sense feina vs joves emprenedors ben qualificats). Aquest fet, que es caracteritza per la retallada de despreses per part de les empreses (downsizing) i la racionalització està afectant en la reestructuració del treball, en reduir substancialment la mà d’obra sobretot en els treballadors d’edat madura, fet que està provocant un augment de la inseguretat laboral, reducció dels salaris, menor permanència, substitució de mà d’obra més jove i ben qualificada, etc.

En l’àmbit econòmic, l’increment del comerç i la inversió a nivell internacional estan produint canvis de reestructuració a nivell ecnòmico-financer. La creació de les empreses xarxa està organitzada entorn les xarxes globals de capital, gestió i informació i és l’accés al coneixement tecnològic la base de la productivitat i la competència.
A més, la creació del valor del capital es redefineix en els mercats financers globals, establerts sota les xarxes de la informació i per tant, tot el capital que s’inverteix i es crea reverteix sobre la “metaxarxa” dels fluxos financers.
En aquest sentit, segons Castells “(...) s’està passant d’un mode capitalista de producció al mode informacional del desenvolupament” (2003, 567) donat que el nou capitalista ja no és qui controla els mitjans de producció sinó el que sap interpretar, analitzar i participar dins la lògica de les xarxes de la informació- empreses xarxa. No hi ha una classe capitalista definida, sinó una diversitat de capitalistes, un col·lectiu capitalista que és el que dirigeix les xarxes electròniques de fluxos de capital a nivell global. En relació al contingut de les classes, aquesta nova dinàmica em fa pensar en el canvi d’objectiu que està tenint l’educació en l’actualitat, és a dir, el saber trobar els coneixements i processar-los adequadament. Ben al contrari que en altres èpoques històriques, incloses l’era moderna, on la principal finalitat sempre va estar lligada al control social i a la instrucció des d’una perspectiva cientifista i lligada a les lògiques empresarials.(F.Bobbit, al 1918 va ser el primer a promulgar que l’educació s’organitzés des d’una vessant científica, clarament influenciat per F. Taylor i “l’organització científica del treball”)

Finalment i com a resultat d’aquest canvi organitzatiu en l’àmbit econòmic, les relacions de poder, el valors culturals i l’estructura social també estan canviant. Segons Castells s’està gestant una nova lògica quan diu que: “el poder dels fluxos té prioritat sobre els fluxos de poder” (2003, 564).

El poder ja no està en mans de les classes polítiques sinó d’aquells que dominen tot l’entramat d’aquestes xarxes de capital. Ell mateix diu que: “la inclusió/ exclusió de les xarxes i l’arquitectura de les relacions entre xarxes configuren els processos i les funcions dominants en la nostra societat ”. (2003, 565).

També i referent a les expressions culturals aquests sembla que ja no formin part de la història i la geografia i que quedin sota la mediació predominant de les xarxes electròniques de comunicació. Nous codis i valors i una nova organització dels processos polítics (aprenentatge d’un nou llenguatge del mitjans basats en l’electrònica).

En l’àmbit educatiu, tot i que M. Castells gairebé no en fa cap referència excepte quan diu que el nivell educatiu no s’ajusta a la nova realitat al no esser capaç de captar i preparar els nous treballadors, em sembla important relacionar i vincular aquestes teories sorgides de la era de la informació amb el que P. Freire, en el seu llibre “Pedagogia de l’oprimido” postula d’una manera molt crítica i alternativa al sistema actual.

Segons Paulo Freire l’educació dins d’un context capitalista hauria d’esser capaç de canviar consciències i de donar veu pròpia a aquells que durant molts anys han estat oprimits o sota el llindar de la desigualtat. La transformació de la societat capitalista passa necessariament per una reestructuració de l’organització social, entre aquells que tenen el poder i aquells que són explotats i on tot es fonamenta en el valor del diner i poc en les relacions socials.

Ernani María Fiori en el pròleg diu:

“En un régimen de dominación de consciencias, en los que mas trabajan menos pueden decir su palabra, y en que inmensas multitudes ni siquiera tienen condiciones para trabajar, los dominadores mantienen el monopolio de la palabra, con que mistifican, masifican y dominan. En esta situación, los dominados, para decir su palabra, tienen que luchar para tomarla. Aprender a tomarla de los que la retienen y niegan a los demás, es un difícil pero imprescindible aprendizaje: es “la pedagogía del oprimido”. (2003, 17)

Segons Freire, s’ha de transformar la situació opressora però des d’una perspectiva objectiva. No és bo caure en el dualisme entre oprimits i opressors, on uns i altres en comptes de canviar el sistema desigual i depenent opressiu, intenten assolir noves quotes d’igualtat relativa però sense transformació del sistema estructural dual. Cal lluitar pera aconseguir homes lliures, trencant aquesta dicotomia entre classes de persones. No serveix de res crear consciencies perquè uns depenguin dels altres o assoleixin quotes de poder que abans no tenien, fent persistir el sistema. Cal partir de la praxis per convertir allò teoritzat en reflexió i acció pragmàtica, real.

“ Praxis que es reflexión y acción de los hombres sobre el mundo para transformarlo. Sin ella es imposible la superación de la contradicción opresor-oprimido” (2003,32).
“ Cuanto mas descubren, las masas populares, la realidad objetiva y desafiadora sobre la cual debe incidir su acción transformadora, tanto más se “insertan” en ella críticamente”.(2003, 34).

Paulo Freire també parla de la cultura de la dominació i distingeix dos moments en l’aplicació de la pedagogia de l’oprimit. Primer fer conscients als homes de la realitat objectiva opressora i desigual mitjançant la sensibilització i la praxis, i després, un cop s’hagi creat una nou sistema alliberat, començar a canviar les velles estructures de dominació, els mites falsos i les creences deshumanitzadores. Cal crear un nou sistema que anul·li la opressió, i això vol dir deixar de polaritzar entre dos sectors enfrontats. No és possible l’existència d’uns gràcies a la opressió dels altres.

En relació al domini i al control Freire destaca que la mentalitat opressora es caracteritza per “(...) la necesidad de la búsqueda, la inquietud, y el poder de creación que caracteriza la vida (...)” (2003, 40).
“De ahí que los opresores se vayan apropiando, también cada vez más, de la ciencia como instrumento para sus finalidades. De la tecnología como fuerza indiscutible del “orden” opresor, con el cual manipulan y aplastan.” (2003,40-41)

Clarament crític amb l’era actual Freire vol trencar amb tot l’entramat econòmic, social, polític i que causa aquesta societat dual (diferent de la que parla Castells) entre rics i pobres. El valor de la paraula, de la lluita, de la necessitat d’humanitzar, de fer extensibles els coneixements per a tothom, sense interessos ni quotes de poder reduïdes a uns pocs dista molt de tot el plantejat per M. Castells i el seu anàlisi de la societat actual.




[1] Considerats com a individus aillats subcontractats per una xarxa flexible. (2003, 357)

Economia de l'educació... què n'espero?

Espero poder enriquir-me, formar-me en nous continguts i vessants que desconec per tenir una visió més crítica de la societat que ens envolta.
Conceptes bàsics d'economia, principals teories economiques, la gestió i del control dels Estats en matèria economica i les partides destinades a educació... Visió comparada a nivell mundial.
Relació entre economia i educació? Què passa amb el pressupost per la recerca educativa? Qui decideix la importància que ha de tenir? Quina ha sigut la evolució al llarg de la història? Quines són les disciplines més pressupostades i per què? Diferència entre ciències humanes i socials i ciències pures i/o experimentals? Quins altres aspectes de l'economia mundial estan influenciant l'àmbit educatiu? Per què tot genera tanta desconfiança? Interessos?

El paper de l'educació en la Societat de la informació

Per saber quin paper hauria de tenir l'educació en el context actual crec important descriure una mica les característiques de la postmodernitat, entesa com l'era en la qual ens trobem actualment. El capitalisme, la creixent "caiguda" dels estats per resoldre i controlar qualsevol afer públic, la ambiguitat i els canvis sobtats, l'individualisme hedonista, la presència cada cop més important de les NTI (Noves Tecnologies de la Informació) són alguns dels aspectes que caldria contemplar a l'analitzar la intervenció educativa actual.
Personalment crec que l'educació s'ha d'entendre com un viatge cap a un mateix en tots els sentits, desenvolupant aquelles habilitats/ capacitats més de caire cognitiu i/o intel.lectual però també aquells comportaments i valors de caire més emocional, ètic i moral. Una educació per a la comunitat, per a un benestar individual i col.lectiu.
Cal una visió crítica de tot el que ens envolta. Cal preparar la societat per a fer una gestió òptima dels recursos, per treballar les relacions socials i per saber qüestionar tot el saber en tot moment. Més importants són les preguntes que les respostes, donat que són la font de l'interès i la curiositat per aprendre.
Cal dotar d'eines i recursos per saber analitzar des d'una perspectiva crítica, realista i contructiva tot allò que ens envolta. Cal fer de les persones essers lliures i autònoms, responsables dels seus actes i amb veu pròpia. Només d'aquesta manera es podran trencar els vells mites, els falsos discursos i començar a analitzar el trencaclosques tant complex que suposa viure en aquest món, dominat pels interessos dels més poderosos.